Maria Vilanova i Fàbrega va néixer a Sant Jaume de Llierca el 4 de novembre del 1914, a pocs mesos d´ haver començat la Primera Guerra mundial. Era la petita de tres germans, d’una família humil i treballadors del camp.
Mai tan ben dit, una noieta petita i menuda que amb el temps, esdevingué una gran persona.
Als onze anys va marxar del poble per anar a “servir” a casa d’uns senyors a Arenys de Mar, era el que tocava fer en aquell temps .
L´ experiència de marxar de casa va ser dura i dolorosa, per a una nena de poble , però d’altra banda , va servir-li per madurar més de pressa.
Allà, a Arenys, va aprendre a llegir, a escriure i sobretot a cuinar.
Va se llavors quan va decidir que cuinar seria la feina de la seva vida.
Tornà a casa als divuit anys , carregada d´ experiències. Ella sempre parlava de les positives i del què havia après. El seu gran afany era créixer dia a dia.
Al cap d´ un temps va conèixer un noi, en Miquel, però la Guerra Civil va interrompre el festeig.
Les cartes varen prendre el protagonisme. Qui sap si van arribar totes?
Ella estava segura que sí, ja que en acabar la guerra, es van casar i al cap de poc temps va néixer la seva única filla.
Van viure a Can Bac, la casa pairal de la seva família, la casa que la va veure néixer però no créixer.
A causa del que li havia tocat viure amb ella, casa seva sempre havia estat una casa de portes obertes. Sempre feia olor de rostits, caldos i bon menjar....ella sempre havia procurat tenir un plat més a taula ...”per si un cas”,deia. Tothom hi era benvingut.
Li va tocar viure un segle de guerres, però el seu esperit lluitador ,el seu pensament positiu i els seus rostits feien oblidar tots els mals moments.
Va viure sempre per a la seva família.
Aquesta petita biografia, no pretén ser res més que un merescut homenatge a una gran persona, a una mare,a una gran amiga...a la meva àvia Maria, a la meva iaia Maria.
Les violetes eren les seves flors preferides.
Va morir als setanta anys,ben jove.
